Autoavaluació

Al llarg de l'assignatura de Tecnologies per a l'Aprenentatge i el Coneixement he pogut aprendre i desenvolupar moltes competències en relació a les noves tecnologies i els seus usos educatius. D'una banda, he après i reforçat habilitats que ja tenia amb certs programes o plataformes com Blogger o el Moodle, dels quals considero que ja tinc un al grau de coneixement. Tanmateix, també he tingut la oportunitat de conèixer nous aplicatius com Scratch o Symbaloo. 

D'altra banda, també he analitzat en profunditat alguns temes nous o poc tractats com: les noves tecnologies, quines possibilitats i limitacions tenen, com funciona la web 2.0, la tipologia i filosofia dels programes educatius, quins efectes tenen els mitjans de comunicació, que diuen els autors en relació a les TIC, etc. Arrel d'això m'han sorgit diferents dubtes o inquietuds sobre les aplicacions a l'àmbit de l'educació social, sobre els riscos que comporten les noves tecnologies, sobre l'escletxa digital...a les quals he pogut anar donant resposta ja sigui a classe o per iniciativa pròpia. 

En conseqüència, puc dir que aquest assoliment de coneixements pot ajudar-me a la consecució d'una pràctica educativa efectiva a través de les TIC. Considero que tinc les aptituds necessàries per donar resposta a una formació centrada en un aprenentatge interactiu i significatiu, basat en la creació del coneixement i no en la simple repetició, on les eines principals siguin les persones i les tecnologies. No obstant, això representa gairebé una utopia i un camí ple d'obstacles especialment en l'educació social, així doncs, crec que ens ha mancat força pràctica sobre com desenvolupar els nostres propis projectes dins del nostre àmbit professional. 

Respecte a les fonts d'on he pogut extreure tot aquest coneixement determinaré que la major part de les lectures han estat altament interessants i les valoro molt positivament, concretament per la reflexió que et proposen algunes d'elles. D'altra banda, les classes teòriques han estat enriquidores respecte a l'adquisició d'unes competències bàsiques per desenvolupar un treball autònom suficientment coherent i elaborat amb l'assignatura, és a dir, sense les classes teòriques no podria haver fet l'anàlisi i reflexió que comportava el treball individual. 

En relació a l'exercici d'avaluació, com ja vaig comentar en aquest mateix, em va servir per fer una síntesis de les meves idees principals respecte dels articles i també respecte a l'ús i la utilitat del blog. Per últim, en referència al treball en grup aquest ha estat molt positiu pel que fa a la creació d'una pràctica educativa que sigui realment innovadora i que compti amb una metodologia que sigui motivadora i eficaç. No obstant, com també vam comentar en la presentació, des del meu punt de vista, ha mancat la posada en pràctica del projecte per tal de comprovar la seva eficacia i utilitat. 

En definitiva, TAC ha estat una assignatura enriquidora, tot i que destacaria algunes limitacions o punts febles tals com: l'ús d'eines que ja coneixiem i que, en un principi, no ens han motivat gaire, la manca d'una part més pràctica o aplicativa per tal de realitzar un veritable coneixement significatiu, la no existència d'una pauta fixa sobre tot allò que calia o no calia fer. 

Respecte a mi mateixa valoro molt el fet de realitzar un treball constant que ha acabat per confeccionar aquest blog, aixi com la lectura de tots els articles i el desenvolupament d'un treball encarat al meu futur professional. No obstant, també com a punts febles del meu treball crec que el blog requeria de molta més dedicació i reflexió per part meva i que se'n podia treure molt més profit arrel d'aixó, tant per la part teòrica com pràctica. 

Exercici d'avaluació

  1.  De TIC a Tac, el difícil tránsito de una vocal.

En aquesta afirmació l’autor ens fa reflexionar sobre la importància d’altres elements molt més enllà de les pròpies TIC. Així el context escolar, la cultura que es desprèn de les pràctiques, les metodologies utilitzades a l’aula, el paper del docent, ... Són molt més rellevants del que ens pensem i, per aquest motiu, també cal tenir-los en compte. En el propi article de Sancho es comenta, doncs, que de per sí soles les TIC no milloren l’educació i l’aprenentatge, es requereix d’un canvi molt més profund a nivell educatiu. Hem  de deixar d’entendre l’educació com a simple transmissió de coneixements i començar a comprendre que qui ensenya també pot aprendre i que qui aprèn també pot ensenyar, és a dir, reinventar els rols dels docents i dels discents. Per assolir-ho cal que siguin els professors els que facin de guies i acompanyadors de l’ensenyament perquè el que importa ja no es transmetre coneixements sinó facilitar i seduir a l’altre per tal de que aprengui per si mateix.

En aquest sentit, he volgut destacar algunes de les pràctiques, suggerències  o metodologies que posa de manifest l’Alejandra Bosco Paniagua en el seu article de l’any 2008 ( De la supuesta relación entre tecnología y innovación educativa: ¿Cuándo las TIC mejoran la educación). D’una banda, hem de començar a centrar-nos en l’ensenyament sense que sigui tan important quant novedós i modern sigui un aparell tecnològic. En aquest sentit es referència, com a l’article de Sancho, que únicament per emprar les TIC no es millora l’educació sinó que s’ha de posseir un mètode o activitats planificades que motivin i que interessin, a ser possible amb l’ús de les TIC. D’altra banda, emprar aquestes tecnologies hauria d’anar encaminat a l’assoliment de diversos tipus de competències: tant tecnològiques, com acadèmiques, socials i intel·lectuals. A més de l’adquisició d’habilitats per treballar tant individual com col·lectivament. Amb aquest motiu, s’ha d’evitar la improvisació, és a dir, totes aquestes competències i habilitats han d’estar pensades i reflexionades per tal de que no siguin activitats paral·leles a les activitats comuns sinó que estiguin planificades per estar integrades amb la resta del currículum escolar.  

En definitiva i des del meu punt de vista, no podem elaborar un currículum on cada assignatura estigui separada de la resta. El coneixement no es pot dividir i l’ús de les TIC pot afavorir aquesta adquisició si són emprades de manera eficient i coherent. Cal una modificació en profunditat del currículum escolar, del paper dels protagonistes de l’acte educatiu, de les activitats i metodologies emprades i, també de la concepció de la educació en general.

   2. Interactivitat

Per donar resposta a aquesta segona pregunta hem centraré en l’article de Roberto Aparici i Marco Silva del 2012 (Pedagogía de l’interactivitat) tant per explicar què és la interactivitat com per analitzar el seu ús. El que es desprèn d’aquest text es que necessitem un canvi per afrontar l’educació, un canvi profund, holístic i integral de tota la societat. Parafrasejant el que ells diuen cal superar el vell paradigma de l’educació transmissiva (on aprendre significa escoltar un professor i el coneixement es dins d’un llibre o dins les TIC)  i centrar-nos en un ensenyament que permeti la reflexió, la col·laboració i, en definitiva, l’aprenentatge significatiu. Aquest nou ensenyament interactiu estaria centrar en el model <<Feed- Feed>>, on es considera que tots els participants tenen la capacitat de crear continguts i de interrelacionar-se, tot permetent l’autogestió, la co-creació i l’intercanvi d’informació i la construcció del coneixement. Mitjançant la web podem establir aquest nou model i superar els mitjans tradicionals, on la veritat ja estava escrita, era inamovible i en cap cas, creada per un mateix.

Tanmateix, per exemplificar aquesta pedagogia tractaré d’explicar com en el nostre propi projecte de l’assignatura, hem volgut salvar el paradigma transmissiu i centrar-nos en l’interactiu. Primerament, val a dir que tot i que la plataforma Moodle és una eina ja coneguda i bastant emprada per molts de nosaltres, vam considerar que ens permetia  crear un espai d’autoría i de construcció del coneixement amb els nostres discents. D’una banda, per què es troba dins de la web 2.0 i d’altra banda, perquè compta amb multituds d’eines i metodologies que així ho permeten. En segona instància, s’ha d’especificar que la nostra intenció era crear un curs que fos realment útil, profitós i significatiu per a ells, tot donant la possibilitat de pensar per si mateixos i exposar els seus dubtes i interessos.

En tercer lloc, també hem volgut assumir canvis en els rols de professors i alumnes. Es considera a tots per igual i l’única diferència es que el docent és el facilitador i guia de l’aprenentatge , però cal deixar clar que ell també estarà aprenent al llarg de tot el procés. Així doncs, l’objectiu es que s’aprengui per descobriment i no per instruccions, que es cooperi i es col·labori per arribar a la construcció del coneixement i que tothom ha de participar amb un alt grau de compromís amb la resta de membres.

En definitiva, la pedagogia interactiva requereix de molt d’esforç i participació i, de la mateixa manera, que per passar de les TIC a les TAC necessita de grans canvis en totes les esferes educatives, polítiques i socials. No obstant, és un canvi pel qual val la pena lluitar i tractar de millorar dia i a dia i pas a pas.

   3. Blog

En el decurs de l’assignatura tots hem anant realitzant un portafoli d’aprenentatge en el qual hem anat publicant entrades sobre allò realitzat a les classes. Des del meu punt de vista, ha estat una eina molt útil per a la organització del contingut d’aquesta, per a la reflexió i, fins i tot, per a la cerca de nova informació. Considero que no puc qualificar el meu blog com únicament reproductor, interactiu o transformador, ja que he anat variant al llarg del curs i no totes les entrades han estat igual d’elaborades o reflexionades. No obstant, crec que està molt més a prop d’un ús reproductor o interactiu que no pas transformador, ja que per assolir aquest es requereix de molta més experiència i reflexió de la qual tinc o almenys de la que m’han ensenyat.

En primer lloc, he fet moltes entrades que estan encaminades cap a la reproducció de coneixements, és a dir, a partir d’allò explicat a classe o llegit fóra d’aquesta, he realitzat una entrada que resumeixi i expliciti allò fet. Com clar exemple pot ser; la meva entrada sobre el text de: docència virtual i aprenentatge autònom  o bé l’entrada sobre la ràdio.

En segona instància, i com a aprenentatge simbòlic interactiu puc dir que són totes aquelles entrades en les quals he tingut la oportunitat de reflexionar i de crear el meu propi coneixement, de que a través de la facilitació d’un coneixement he expressat el que per a mi significa i a través del qual he realitzat, doncs, un aprenentatge significatiu. Per exemplificar-ho citaré un parell d’entrades que em sembla que acompleixen amb aquestes característiques: la de l’article de co-educar la mirada contra els estereotips de gènere i la de l’era tecnològica, on he tingut la oportunitat d’expressar-me i de reflexionar sobre aquells coneixements que em van ser facilitats.

Per últim, i com aprenentatge transformador, cal dir que considero que aquest és un aprenentatge que surt d’un mateix, que està inspirat per la pròpia curiositat i ganes d’aprendre i que, per aquets motiu, rep aquest nom, ja que acaba per transformar la persona de simple consumidora d’informació a agent actiu i independent d’aquest consum. Per manca de temps i poder també una mica per desconeixença no m’he centrat gaire en aquest aspecte del blog, malgrat tot crec que hi ha entrades que sí que ho reflecteix, tals com: l’entrada del Symbaloo, en la qual moguda per la curiositat vaig buscar i aprendre a utilitzar un programa que es va esmentar a classe i que ara utilitzo asiduament i la de la Il·lusió de la tecnologia, on vaig  buscar i elaborar la informació que des del meu punt de vista vaig considerar encertada.

   4 . Reflexió

Personalment, considero que les dues primeres preguntes han estat una reflexió sobre quelcom que ja havíem fet i que repassant articles i antigues entrades es podia respondre. Més enllà d’això estava l’aportació personal que he cregut convenient de fer-ne, ja que per a mi, un canvi en l’educació, tant pel que fa a les TIC com pel que fa a la interactivitat és molt necessari i és una causa en la qual no només estic a favor sinó que tracto i tractaré de portar-la a la pràctica. Per tant, tot i que ja havia reflexionat sobre això m’ha anat bé fer una síntesis de les meves idees principals.

En segon lloc, i respecte a la pregunta 3 aquesta m’ha semblat molt enriquidora i interessant, ja que no m’havia parat a distingir i diferenciar unes entrades de les altres segons els seus usos. Crec que ha fet que reflexioni sobre quines són les condicions necessàries per tal de que es donin uns o altres i de què signifiquen per a mi.

Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV.

El següent article de Silvia Guillamón i Jorge Belmonte (2008) parla sobre la necessitat d'educar, tant a joves com a adults, sobre el que ens transmeten diàriament els mitjans de comunicació, concretament en relació als estereotips de gènere. Cada dia les persones veuen la televisió i es fan consumidores de discursos portadors de desigualtats respecte als rols femenins i masculins.

La primera idea més destacable és el fet que educar la mirada únicament significa fer conscients a les persones d'allò que consumeixen i de la posició que volen tenir com a espectadors, ja que a través dels programes televisius les persones acaben per conformar la seva pròpia identitat. El motiu és simple: els mitjans de comunicació són un dels agents socialitzadors més importants per a les persones i funcionen com a constructors de la suposada realitat. Així doncs, tot allò que surt per televisió acaba per normalitzar-se i prendre's com quelcom natural per a gran part de la societat.

En aquest sentit hem d'estar molt alertes ja que mitjançant aquests es pot (i es fa!) una transmissió d'ideologies, valors, costums, etc que són entesos per les persones com allò que han de fer perquè la televisió és el reflexe de la realitat. Per tant, cal posar èmfasis en analitzar i detectar les configuracions i estereotips de gènere que dels mitjans se'n deriven. Com ja he dit no només per ser conscients d'allò que s'està transmetent sinó també per saber si realment es això el que volem. 

En segon lloc, l'article reflexiona sobre el concepte d'estereotip de gènere, el qual es defineix com un conjunt d'idees sobre els gèneres que afavoreixen l'establiment de rols arraigats en la societat, és a dir, els estereotips són allò que es considerat com a tipíciament normal, tot i que no té perquè ser el millor o el que tothom desitja. D'aquesta manera, se sol atribuir a les dones el treball domèstic, la cura de les persones i uns trets relacionats amb la tendresa, la debilitat, l'emotivitat, etc. Per contra, allò masculí està més relacionat amb allò públic i amb una cultura patriarcal que fomenta valors tals com l'agressivitat, la competitivitat, l'acció, el risc...Tots aquests discursos legitimen les desigualtats i polaritzen els gèneres.

En raó de tot això, el text analitza en profunditat un seguit de sèries de ficció emeses en televisió al 2007 en les quals es donen aquests estereotips de gènere de forma clara i concreta.Cal destacar que les sèries estan ambientades en el present i que tracten de representar la vida quotidiana, tot mostrant als personatges en relació als àmbits familiars, socials i laborals.

En general, existeix un cert equilibri respecte al nombre d'homes i dones que hi apareixen en el programa. No obstant, la major part de les series estan centrades en la separació entre sexes, tot representat una lluita de poders que incideixen directament en la representació de les característiques pròpiament masculines o femenines abans esmentades. La tendència és simplificar la diversitat i dicotomitzar els personatges, a més, és aquest el principal recurs per cercar l'humor.

Respecte a l'àmbit laboral, en tant en quant analitzes i questiones quines professions tenen homes i dones arribes a la conclusió que, les dones que sí tenen feina, perquè moltes són únicament mestresses de casa, desenvolupen treballs "típicament" femenins i a més acostumen a tenir rangs inferiors o menys competència en aquelles que no són tan típiques de la feminitat.

Com a últim punt i també molt destacable és el fet que quan algun dels personatges sobresurt del seu rol típicament femení o masculí és vist com quelcom estrany i que cal solventar immediatament. Per exemple, el questionament de la masculinitat per la realització o les actituds d'homes més atribuides a les dones, és a dir, que, generalment, es representa un paradigma heterosexual, tot menyspreant altres rols i donant a entendre que la homosexualitat es troba més a prop del món femení que del masculí en el cas dels homes i a la inversa en el cas de les dones. Aquesta paradoxa configura les representacions que les persones tenen sobre les persones homosexuals i, fins i tot, les de les pròpies persones hoosexuals, com si només poguessin ser així. 

Com a conclusió s'estableix que malgrat l'aparença de modernitat, aquestes series són portadores d'un discurs reproductor de les desigualtats i del sistema patriarcal. És necessari fer una reflexió en profunditat d'alló que realment volem i d'alló que en realitat estem transmetent. Tot i que la televisió es entesa com una representació de la realitat crec que, per norma general, opera el cas contrari, és a dir, la realitat és una representació del que consumim per televisió. 

Així doncs i com a reflexió de tot el que acabo d'exposar em sorgeixen diferents inquituds i dubtes. En primer lloc, hem d'estar segurs de si realment volem transmetre aquests valors a totes les generacions venedires i si som plenament conscients de les conseqüències que poden comportar. En aquest sentit també cal preguntar-se: Són les persones adultes conscients d'aquestes ideologies sota la inocuitat d'una simple sèrie de televisió?

En segon lloc, en referència a l'àmbit laboral cal que estem alerta amb la realitat que es mostra. S'ha de reconèixer que les dones encara estan molt menys valorades que els homes en molts àmbits laborals, a més de l'existència del sostre de vidre. Així doncs, perquè hem de continuar reproduint això? Que no veiem que això fa que les dones acabin per aprendre inconscientment que no poden assolir determinats llocs de treball o que són molt menys competents que els homes per assolir determinats llocs o rangs de treball? 

D'altra banda, com ja he dit, el que surt als mitjans de comunicació acaba esdevenint com a natural i normal. No només ens hem de questionar si és aquesta normalitat la que volen generar sinó també si volem generar qualsevol normalitat. És necessari inocular normalitat, no podem simplement ser lliures per ser i actuar tal com som? 

En definitiva, cal que cada individu a nivell personal analitzi i reflexioni sobre allò que creu i sobre allò que vol, que prengui consciència dels problemes reals de violència de gènere i que les combateixi fent de l'educació la seva arma. Per finalitzar, us deixo un vídeo sobre una nena que sembla que té les coses molt clares.

Pedagogía de l'interactivitat

Aquest article d'en Roberto Aparici i en Marco Silva ha estat, des del meu punt de vista, molt enriquidor i útil per entendre el necessari canvi que ha d'assumir l'educació en totes les seves dimensions. A més a més, també ens ha servit com a marc teòric del nostre projecte, ja que hem volgut basar-nos en una metodologia interactiva per realitzar el nostre curs formatiu. Volíem superar el vell paradigma de l'educació transmissiva i centrar-nos en un ensenyament que permetés la reflexió, la col·laboració, en definitiva, l'aprenentatge significatiu. 

El text comença parlant sobre com a la major part de cursos i formacions s'empra la metodologia transmissiva, la qual no té en compte la col·laboració ni l'aprenentatge constructiu i connectat. Malgrat la innovació que suposa l'educació on-line, aquesta tampoc sembla capaç d'utilitzar una metodologia diferent, i acaba per caure en els mateixos tòpics. Així doncs, es necessari desenvolupar un aprenentatge que sigui autogestionat pels propis alumnats, perquè és d'aquesta manera que s'acaba produint un aprenentatge vertader. Aquest nou aprenentatge ha de ser confeccionat per part de tots i totes, ja que no hi ha ningú que posseeixi tot el coneixement social i cultural necessari. 

En segon lloc, s'explicita la diferència entre un model <<feed-back>> i un model <<feed-feed>>. El primer, suposa un reforç dels missatges de la font d'informació i reprodueix el camí i les pautes de l'emissor, és a dir, està articulada des del punt de vista del docent, qui controla l'acte educatiu i no prén en consideració a la resta de participants. El segon, considera que tots els participants s'han d'alimentar uns dels altres, cal que es formi un connexió entre tots els interactuants on no s'estableixin divisions de cap tipus. Aquest segon model considera que tots els participants tenen la capacitat de crear continguts i de interrelacionar-se. 

Tanmateix, la xarxa es presenta com un sistema obert als participants que permet la autoría i la co-creació en l'intercanvi d'informació i la construcció del coneixement. Per tant, la web és un mitjà pel model feed-feed, on es permet la immersió i la manipulació de tots els continguts, més enllà de les relacions espaials i temporals a les quals es veuen sotmesos els mitjans tradicionals. Així doncs, la xarxa genera un canvi profund basat en: 

- Un ecosistema d'emissors que no envien els seus missatges de forma unilateral. 

- El missatge és obert, manipulable, dinàmic, palpable...

- Transformació del paper del clàssic receptor. 

Per tal de desenvolupar un model d'aquestes condicions es requereix d'una participació completa i que, per donar-se aquesta, necessita alhora de connexió, solidaritat, compromís i col·laboració entre tots els membres de la comunitat. Totes aquestes idees transformadores generen dubtes i pors, tant a docents com a discents, per això és imprescindible temps per tal de que assumeixin que tots som productors, realitzadors i autors del coneixement. 

En tercer lloc, s'observen quins haurien d'estar els principis de la interactivitat, ja que aquesta està basada en: 

- La participació - intervenció: intervenir en el contingut de la informació o modificar el missatge. 

- Bidireccionalitat - hibridació, és a dir, co-creació 

- Permutabilitat - potencialitat. 

En últim lloc, es parla del paper que jugaria el professor, ja que aquest ha d'oferir un camp de possibilitats, de camins oberts i d'espais per construir, però sempre sense perdre de vista la coherència amb la seva opció crítica però obert a ampliacions i modificacions proposades pels alumnes. Per tot això cal que el professor tingui un alt grau d'humilitat. La seva responsabilitat és la de mediar en la construcció d'una forma diferent de pensament que qüestiona, fins i tot, la seva pròpia professió. 

En conclusió, existeixen quatre grans diferències amb l'escola que cal salvar; l'escola reconeixe l'autor individual mentre que la cultura participativa en la xarxa parla de coautoria i intel·ligència col·lectiva; l'escola prima allò racional per sobre de l'emocional, ans al contrari que a la xarxa; l'escola es basa en mostrar veure i definir mentre que a la xarxa es parla de simulació i immersió; l'escola es centra en el mestre, el currículum i el llibre com veritats inamovibles quan la xarxa es un inmens arxiu, una biblioteca de sabers diferents i inconmesurables. Així doncs, la pedagogía de la interactivitat busca que tots aprenguem amb tots en un context d'incertesa que requereix d'un esforç de re-creació, d'invenció per part de tots i totes, amb el diàleg i la participació com a motors principals. 

L'era tecnològica

A partir de la següent imatge podem comprendre un dels problemes amb els quals es troba el sistema educatiu actual. Les noves generacions nascudes entre ordinadors, mòbils, tablets i més aparells electrònics tenen dificultats per concentrar-se en estímuls tan simples i tan pocs dinàmics com un llibre o una persona parlant sense pausa durant una hora. El seu "hàbit electrònic" fa que estiguin molt més acostumats a reaccionar davant d'estímuls externs visuals i auditius molt més interactius que no pas els que trobem avui dia a l'aula. 

En aquest sentit, podem entendre el perquè de la següent imatge i la creativitat que han hagut d'emprar els docents per tal de cercar l'atenció dels seus oïents. Tot i la ficció de la imatge poder no estem tan lluny d'aquest horitzó vers la manca d'atenció actual a les aules. 

En relació a aquesta vinyeta he trobat interesant un projecte desenvolupat a França per un parell de professors que van decidir que els alumnes els hi prestarien molta més atenció si la història del seu païs s'expliqués al ritme de les cançons dels seus artirtes pop preferits, com Lady Gaga. Us deixo el link aquí.

La il·lusió de la tecnologia

Definim la il·lusió com una percepció o interpretació errònia d'un estímul extern real, alhora podríem dir, en certa mesura, que la il·lusió és allò que la tècnica espera que esdevingui realitat. 

Es precisament per aquest motiu que la tecnologia té tant d'afany en transformar allò simbòlic en una realitat palpable i, realment, s'han fet meravelles en els últims anys a través dels nous avenços tecnològics. 

A partir del visionat de "La ilusión de la tecnologia", que podreu trobar fent clic aquí, tindrem la oportunitat de reflexionar sobre allò què és real i allò què és fictici i on podem posar el límit. Límits, objectius, facilitats, realitat, il·lusió...  L'objectiu primer de la tecnologia es fer-nos la vida més simple i senzilla, però, fins a on podem arribar? Serem capaços de fer realitat imatges com aquesta?

El fet que puguem observar la suposada realitat, no vol dir que ens estiguem enfrontant directament a ella, donat que les tecnologies corresponen a una relació intermitja entre el subjecte i allò real. 

Avui dia, podem fer pràcticament de tot amb la tecnologia i, de la mateixa manera, la tecnologia arriba a fer de tot per promocionar-se. Hi ha infinitats de poders econòmics darrere de tota aquesta gran tecnologia i només avancem fins al punt que volen aquests interessos econòmics i en els àmbits que ells mateixos volen. 

En aquest sentit, voldria apuntar que hem estat capaços de crear coses inimaginables tecnològicament parlant, des de xips tan petits que són imperceptibles per l'ull humà com naus espacials que aterren a Mart, però en canvi, no hem estat capaços de aplicar tota aquesta genialitat a àmbits com la pobresa endèmica o l'educació. 

Tot i que en educació també es fa un gran esforç per introduir les noves tecnologies i donar-lis un ús responsable i profitós, moltes vegades, quedem ben lluny d'aquests objectius i assolim un ensenyament viable i efectiu que tingui en compte i involucri, alhora, la tecnologia i els aspectes personals, professionals i educatius dels nostres nens (i no tan nens!)

Per últim i com acomiadament d'aquesta primera entrada he cercat vídeos sobre un famós il·lusionista suïs que juga amb la tecnologia per crear espectacles impressionats. El seu nom és Marco Tempest i podeu veure un dels seus vídeos aquí.

Fins aviat!