Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris realitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris realitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de gener del 2014

Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV.

El següent article de Silvia Guillamón i Jorge Belmonte (2008) parla sobre la necessitat d'educar, tant a joves com a adults, sobre el que ens transmeten diàriament els mitjans de comunicació, concretament en relació als estereotips de gènere. Cada dia les persones veuen la televisió i es fan consumidores de discursos portadors de desigualtats respecte als rols femenins i masculins.

La primera idea més destacable és el fet que educar la mirada únicament significa fer conscients a les persones d'allò que consumeixen i de la posició que volen tenir com a espectadors, ja que a través dels programes televisius les persones acaben per conformar la seva pròpia identitat. El motiu és simple: els mitjans de comunicació són un dels agents socialitzadors més importants per a les persones i funcionen com a constructors de la suposada realitat. Així doncs, tot allò que surt per televisió acaba per normalitzar-se i prendre's com quelcom natural per a gran part de la societat.

En aquest sentit hem d'estar molt alertes ja que mitjançant aquests es pot (i es fa!) una transmissió d'ideologies, valors, costums, etc que són entesos per les persones com allò que han de fer perquè la televisió és el reflexe de la realitat. Per tant, cal posar èmfasis en analitzar i detectar les configuracions i estereotips de gènere que dels mitjans se'n deriven. Com ja he dit no només per ser conscients d'allò que s'està transmetent sinó també per saber si realment es això el que volem. 

En segon lloc, l'article reflexiona sobre el concepte d'estereotip de gènere, el qual es defineix com un conjunt d'idees sobre els gèneres que afavoreixen l'establiment de rols arraigats en la societat, és a dir, els estereotips són allò que es considerat com a tipíciament normal, tot i que no té perquè ser el millor o el que tothom desitja. D'aquesta manera, se sol atribuir a les dones el treball domèstic, la cura de les persones i uns trets relacionats amb la tendresa, la debilitat, l'emotivitat, etc. Per contra, allò masculí està més relacionat amb allò públic i amb una cultura patriarcal que fomenta valors tals com l'agressivitat, la competitivitat, l'acció, el risc...Tots aquests discursos legitimen les desigualtats i polaritzen els gèneres.

En raó de tot això, el text analitza en profunditat un seguit de sèries de ficció emeses en televisió al 2007 en les quals es donen aquests estereotips de gènere de forma clara i concreta.Cal destacar que les sèries estan ambientades en el present i que tracten de representar la vida quotidiana, tot mostrant als personatges en relació als àmbits familiars, socials i laborals.

En general, existeix un cert equilibri respecte al nombre d'homes i dones que hi apareixen en el programa. No obstant, la major part de les series estan centrades en la separació entre sexes, tot representat una lluita de poders que incideixen directament en la representació de les característiques pròpiament masculines o femenines abans esmentades. La tendència és simplificar la diversitat i dicotomitzar els personatges, a més, és aquest el principal recurs per cercar l'humor.

Respecte a l'àmbit laboral, en tant en quant analitzes i questiones quines professions tenen homes i dones arribes a la conclusió que, les dones que sí tenen feina, perquè moltes són únicament mestresses de casa, desenvolupen treballs "típicament" femenins i a més acostumen a tenir rangs inferiors o menys competència en aquelles que no són tan típiques de la feminitat.

Com a últim punt i també molt destacable és el fet que quan algun dels personatges sobresurt del seu rol típicament femení o masculí és vist com quelcom estrany i que cal solventar immediatament. Per exemple, el questionament de la masculinitat per la realització o les actituds d'homes més atribuides a les dones, és a dir, que, generalment, es representa un paradigma heterosexual, tot menyspreant altres rols i donant a entendre que la homosexualitat es troba més a prop del món femení que del masculí en el cas dels homes i a la inversa en el cas de les dones. Aquesta paradoxa configura les representacions que les persones tenen sobre les persones homosexuals i, fins i tot, les de les pròpies persones hoosexuals, com si només poguessin ser així. 

Com a conclusió s'estableix que malgrat l'aparença de modernitat, aquestes series són portadores d'un discurs reproductor de les desigualtats i del sistema patriarcal. És necessari fer una reflexió en profunditat d'alló que realment volem i d'alló que en realitat estem transmetent. Tot i que la televisió es entesa com una representació de la realitat crec que, per norma general, opera el cas contrari, és a dir, la realitat és una representació del que consumim per televisió. 

Així doncs i com a reflexió de tot el que acabo d'exposar em sorgeixen diferents inquituds i dubtes. En primer lloc, hem d'estar segurs de si realment volem transmetre aquests valors a totes les generacions venedires i si som plenament conscients de les conseqüències que poden comportar. En aquest sentit també cal preguntar-se: Són les persones adultes conscients d'aquestes ideologies sota la inocuitat d'una simple sèrie de televisió?

En segon lloc, en referència a l'àmbit laboral cal que estem alerta amb la realitat que es mostra. S'ha de reconèixer que les dones encara estan molt menys valorades que els homes en molts àmbits laborals, a més de l'existència del sostre de vidre. Així doncs, perquè hem de continuar reproduint això? Que no veiem que això fa que les dones acabin per aprendre inconscientment que no poden assolir determinats llocs de treball o que són molt menys competents que els homes per assolir determinats llocs o rangs de treball? 

D'altra banda, com ja he dit, el que surt als mitjans de comunicació acaba esdevenint com a natural i normal. No només ens hem de questionar si és aquesta normalitat la que volen generar sinó també si volem generar qualsevol normalitat. És necessari inocular normalitat, no podem simplement ser lliures per ser i actuar tal com som? 

En definitiva, cal que cada individu a nivell personal analitzi i reflexioni sobre allò que creu i sobre allò que vol, que prengui consciència dels problemes reals de violència de gènere i que les combateixi fent de l'educació la seva arma. Per finalitzar, us deixo un vídeo sobre una nena que sembla que té les coses molt clares.







diumenge, 17 de novembre del 2013

Experiències amb M-learning

El passat 25 d'octubre, el professor Josep Mª Silva va venir a classe per oferir-nos una conferència sobre M-learning. En Josep Mª Silva treballa actualment com a Gestor Territorial de l'Àrea TIC al Vallès Occidental, és mestre especialitzat en l'ús de les noves tecnologies a l'educació mitjançant el desenvolupament de projectes innovadors amb codis QR i Realitat Augmentada.

Per començar, definirem tres conceptes importants: 

Primerament, el concepte M-learning fa referència a l'aprenentatge a través dels dispositius móbils, és a dir, que és el mateix que el e-learning però mitjançant un dispositiu diferent. Consultar apunts de l'escola o practicar l'anglès al móbil és la nova moda, i per aquest motiu s'estan obrint noves possibilitats i reptes a l'àmbit educatiu. A partir de la següent imatge podem fer més palpable aquesta definició: 


En segon lloc definirem els codis QR, els quals són un tipus de codis de barres però bidimensionals. La informació està codificada dins d'un quadrat, tot permetent emmagatzemar una gran quantitat d'informació alfanúmerica. Són fàcilment identificables i tan sols cap apropar el móbil per saber que diuen aquests. Els seus usos són variats però bàsicament serveixen per fer publicitat, campanyes de marketing, disseny gràfic, donar a conèixer webs, blogs, etc. A tall d'exemple he dissenyat un codi QR per tal de donar publicitat a aquest propi blog

En últim lloc, vull definir el concepte de realitat augmentada, la Universitat de Girona ens dóna una definició molt acurada i fàcil d'entendre:

"La realitat augmentada és una tecnologia emergent en el camp de les tecnologies de la informació que tracta sobre la combinació del món real amb dades i continguts generats per ordinador (realitat virtual) en la qual objectes gràfics i continguts multimèdia són combinats amb seqüències filmades del món real en temps real. L'objectiu d'aquesta tecnologia és augmentar la informació que ens aporten els objectes del món real que observem incorporant informació, gràfics i objectes multimèdia propis d'entorns virtuals, com ara Internet, a la visualització d'aquests objectes."

El treball d'en Josep Mª Silva rau en la relació existent entre tots tres conceptes, així doncs, realitza un treball molt novedós, dinàmic i actual. En aquest sentit podem destacar algunes de les avantatges amb les quals compta aquest treball. D'una banda entenem que el bon ús del M-learning pot arribar a millorar el rendiment gràcies a la major implicació dels estudiants enfront de l'ensenyament tradicional a més de la personalització d'aquest ensenyament. Es tracta d'un mètode atractiu i modern que crida l'atenció dels joves i que permet aprendre de forma dinàmica i sense cap altra tipus de material que el telefón móbil.  

D'altra banda i respecte al funcionament dels codis QR aquests ofereixen un ampli ventall de possibilitats ja que per exemple, es pot canviar el contingut del codi sense haver de canviar el codi. De la mateixa manera, suposa un estalvi important alhora de publicar informació i també dóna oportunitats tals com la ubicuitat i la versatilitat. No obstant, cal tenir en consideració el que suposa socialment aquest tipus de tecnologia, i es que hem de vigilar el que publiquem i deixem de publicar, és a dir, control de la privacitat. Alhora també no tothom té accés universal a aquest tipus de tecnologia. 

En definitiva, l'aprenentatge M-learning és un nou repte de futur que planteja grans possibilitats però alhora gran interrogants, que com a professionals de l'educació, hem de saber donar respostes adequades per tal de que l'ús del móbil sigui profitós i útil per als estudiants. 



dimecres, 25 de setembre del 2013

La il·lusió de la tecnologia


Definim la il·lusió com una percepció o interpretació errònia d'un estímul extern real, alhora podríem dir, en certa mesura, que la il·lusió és allò que la tècnica espera que esdevingui realitat. 

Es precisament per aquest motiu que la tecnologia té tant d'afany en transformar allò simbòlic en una realitat palpable i, realment, s'han fet meravelles en els últims anys a través dels nous avenços tecnològics

A partir del visionat de "La ilusión de la tecnologia", que podreu trobar fent clic aquí, tindrem la oportunitat de reflexionar sobre allò què és real i allò què és fictici i on podem posar el límit. Límits, objectius, facilitats, realitat, il·lusió...  L'objectiu primer de la tecnologia es fer-nos la vida més simple i senzilla, però, fins a on podem arribar? Serem capaços de fer realitat imatges com aquesta?


El fet que puguem observar la suposada realitat, no vol dir que ens estiguem enfrontant directament a ella, donat que les tecnologies corresponen a una relació intermitja entre el subjecte i allò real

Avui dia, podem fer pràcticament de tot amb la tecnologia i, de la mateixa manera, la tecnologia arriba a fer de tot per promocionar-se. Hi ha infinitats de poders econòmics darrere de tota aquesta gran tecnologia i només avancem fins al punt que volen aquests interessos econòmics i en els àmbits que ells mateixos volen. 

En aquest sentit, voldria apuntar que hem estat capaços de crear coses inimaginables tecnològicament parlant, des de xips tan petits que són imperceptibles per l'ull humà com naus espacials que aterren a Mart, però en canvi, no hem estat capaços de aplicar tota aquesta genialitat a àmbits com la pobresa endèmica o l'educació. 

Tot i que en educació també es fa un gran esforç per introduir les noves tecnologies i donar-lis un ús responsable i profitós, moltes vegades, quedem ben lluny d'aquests objectius i assolim un ensenyament viable i efectiu que tingui en compte i involucri, alhora, la tecnologia i els aspectes personals, professionals i educatius dels nostres nens (i no tan nens!)

Per últim i com acomiadament d'aquesta primera entrada he cercat vídeos sobre un famós il·lusionista suïs que juga amb la tecnologia per crear espectacles impressionats. El seu nom és Marco Tempest i podeu veure un dels seus vídeos aquí.

Fins aviat!