Pedagogía de l'interactivitat

Aquest article d'en Roberto Aparici i en Marco Silva ha estat, des del meu punt de vista, molt enriquidor i útil per entendre el necessari canvi que ha d'assumir l'educació en totes les seves dimensions. A més a més, també ens ha servit com a marc teòric del nostre projecte, ja que hem volgut basar-nos en una metodologia interactiva per realitzar el nostre curs formatiu. Volíem superar el vell paradigma de l'educació transmissiva i centrar-nos en un ensenyament que permetés la reflexió, la col·laboració, en definitiva, l'aprenentatge significatiu. 

El text comença parlant sobre com a la major part de cursos i formacions s'empra la metodologia transmissiva, la qual no té en compte la col·laboració ni l'aprenentatge constructiu i connectat. Malgrat la innovació que suposa l'educació on-line, aquesta tampoc sembla capaç d'utilitzar una metodologia diferent, i acaba per caure en els mateixos tòpics. Així doncs, es necessari desenvolupar un aprenentatge que sigui autogestionat pels propis alumnats, perquè és d'aquesta manera que s'acaba produint un aprenentatge vertader. Aquest nou aprenentatge ha de ser confeccionat per part de tots i totes, ja que no hi ha ningú que posseeixi tot el coneixement social i cultural necessari. 

En segon lloc, s'explicita la diferència entre un model <<feed-back>> i un model <<feed-feed>>. El primer, suposa un reforç dels missatges de la font d'informació i reprodueix el camí i les pautes de l'emissor, és a dir, està articulada des del punt de vista del docent, qui controla l'acte educatiu i no prén en consideració a la resta de participants. El segon, considera que tots els participants s'han d'alimentar uns dels altres, cal que es formi un connexió entre tots els interactuants on no s'estableixin divisions de cap tipus. Aquest segon model considera que tots els participants tenen la capacitat de crear continguts i de interrelacionar-se. 

Tanmateix, la xarxa es presenta com un sistema obert als participants que permet la autoría i la co-creació en l'intercanvi d'informació i la construcció del coneixement. Per tant, la web és un mitjà pel model feed-feed, on es permet la immersió i la manipulació de tots els continguts, més enllà de les relacions espaials i temporals a les quals es veuen sotmesos els mitjans tradicionals. Així doncs, la xarxa genera un canvi profund basat en: 

- Un ecosistema d'emissors que no envien els seus missatges de forma unilateral. 

- El missatge és obert, manipulable, dinàmic, palpable...

- Transformació del paper del clàssic receptor. 

Per tal de desenvolupar un model d'aquestes condicions es requereix d'una participació completa i que, per donar-se aquesta, necessita alhora de connexió, solidaritat, compromís i col·laboració entre tots els membres de la comunitat. Totes aquestes idees transformadores generen dubtes i pors, tant a docents com a discents, per això és imprescindible temps per tal de que assumeixin que tots som productors, realitzadors i autors del coneixement. 

En tercer lloc, s'observen quins haurien d'estar els principis de la interactivitat, ja que aquesta està basada en: 

- La participació - intervenció: intervenir en el contingut de la informació o modificar el missatge. 

- Bidireccionalitat - hibridació, és a dir, co-creació 

- Permutabilitat - potencialitat. 

En últim lloc, es parla del paper que jugaria el professor, ja que aquest ha d'oferir un camp de possibilitats, de camins oberts i d'espais per construir, però sempre sense perdre de vista la coherència amb la seva opció crítica però obert a ampliacions i modificacions proposades pels alumnes. Per tot això cal que el professor tingui un alt grau d'humilitat. La seva responsabilitat és la de mediar en la construcció d'una forma diferent de pensament que qüestiona, fins i tot, la seva pròpia professió. 

En conclusió, existeixen quatre grans diferències amb l'escola que cal salvar; l'escola reconeixe l'autor individual mentre que la cultura participativa en la xarxa parla de coautoria i intel·ligència col·lectiva; l'escola prima allò racional per sobre de l'emocional, ans al contrari que a la xarxa; l'escola es basa en mostrar veure i definir mentre que a la xarxa es parla de simulació i immersió; l'escola es centra en el mestre, el currículum i el llibre com veritats inamovibles quan la xarxa es un inmens arxiu, una biblioteca de sabers diferents i inconmesurables. Així doncs, la pedagogía de la interactivitat busca que tots aprenguem amb tots en un context d'incertesa que requereix d'un esforç de re-creació, d'invenció per part de tots i totes, amb el diàleg i la participació com a motors principals. 

De la suposada relació entre tecnologia i innovació educativa: quan les TIC milloren l'educació?

En aquest article de l'Alejandra Bosco, s'explicita que es allò que anomenen tecnologia educativa i quins són els seus origens. Tanmateix, també es posa de manifest com millorar l'educació a partir de la tecnologia. Aquest text m'ha agradat perquè comprén els origens i les diferències entre els termes tecnologia, educació i innovació, la qual cosa es necessària i imprescindible per enfocar l'educació d'una forma viable, eficient i eficaç.

En primer lloc, s'exposa com la tecnologia ha millorat la nostra vida i, en conseqüència també ha millorat l'educació amb la creació del terme tecnologia pedagògica. Bàsicament del que es tracta es de controlar el procès educatiu, tot preveint els seus resultats i l'eficàcia d'aquests. Així doncs, el procés d'innovació passa a ser l'elecció del mitjà més efectiu per arribar a una finalitat, amb la premissa de la utilització de l'instrument més nou ja que se suposa que aquest aportarà millors resultats. 

En aquest apartat també es fa incidència sobre la importància que li donem a la ciència i a la tecnologia, les quals solen ser inquestionables i tota la societat es sotmet als seus designis tant si són o no millores substancials. No obstant, hem de tenir en compte que la ciència i la tecnologia no són neutrals sinó que són construccions socials que, a més, han anat evolucionant no en base a millores sinó en base a la persuasió, avaluació i la força. Dit d'una altra manera, sempre hi ha hagut múltiples possibilitats però s'han acabat per imposar aquelles que en un determinat moment aprofitaren o crearen certes condicions per tal d'imposar-se, per tant, no sempre equivalen a avenços. 

Tanmateix, les tecnologies artefactuals, organitzatives i simbóliques no estan exemptes d'un context social i cultural, que fan que tingui un o altre aspecte o característica. Així, aquestes acaben per incidir en la vida i la organitazió social, i s'obtenen diferents resultats amb dependència del context. 

En segon lloc, el text explicita en quins casos les TIC milloren l'educació. Tot i que resulta difícil trobar un concepte unívoc d'innovació es distingueixen tres aspectes sobre els quals recauen les millores o novetats: 

- L'ús de nous materials o recursos 

- L'ús de nous enfocaments d'aprenentatge, activitats o estratègies

- L'elaboració de noves teories pedagògiques relaciones amb noves polítiques o programes

Generalment, en parlar d'innovacions curriculars es fa referència a la primera característica, tot i que les altres dos són igual d'importants, ja que són finalment aquestes les que donen un o altre valor a l'ús de qualsevol artefacte. 

El domini cognitiu o ús intel·ligent d'aquestes eines implica un ús professional i contextualitzat de les TIC, tot passant alhora per un domini intrumental o tècnic de la tecnologia, encara que sigui a nivell bàsic. Aquest mateix inclou des de l'accès a fonts d'informació fins al desenvolupament de les TIC en el propi camp de coneixement. No per casualitat aquest ús intel·ligent també involucra l'alumnat, qui ha de donar sentit a la informació presentada en diferents llenguatges i suports, així com ser receptius actius de missatges. En conseqüència aquests seran més crítics amb el seu context i desenvoluparan diferents formes d'expressió. En definitiva, es millor promoure un ús reflexiu per sobre d'una forma reproductiva. 

Cal que el professorat organitzi el contingut i les tasques a partir de dissenys oberts, que tot i ser font d'ambiguitat i risc poden ajudar a construir significats sobre el contingut proposat en un determinat projecte de treball. La premissa és: ensenyar es facilitar l'aprenentatge. Tant docent com discent són protagonistes i tenen dret a escollir que s'estudiarà i com. 

Per últim, es presenta un decàleg amb suggerències sobre com contribuir a ús cognitiu de les TIC:

1. Allò rellevant ha de ser sempre allò educatiu, i no pas allò tecnològic.

2. L'ús d'ordinadors a les aules no et millor o pitjor docent, així com tampoc augmenta la motivació ni el rendiment dels alumnes. 

3. El mètode juntament amb les activitats planificades són les que promouen un tipus o altre d'aprenentatge. 

4. Les TIC haurien d'emprar-se de forma que l'alumnat aprengui fent coses amb la tecnologia. 

5. Les TIC haurien d'utilitzar-se tant com a recursos de recolzament per a l'aprenentatge acadèmic com per a l'adquisició i desenvolupament de competències específiques. 

6. Promoure tant les tasques intel·lectuals com socials. 

7. Fomentar tant el treball individual com el cooperatiu.

8. Cal fer explícit no només l'objectiu i contingut de l'aprenentatge curricular, sinó també el tipus d'habilitat tecnologica que es vol promoure. 

9. Evitar la improvisació. 

10. Les activitats d'utilització dels ordinadors haurien d'estar integrats i ser coherents amb els objectius i continguts curriculars que s'estan ensenyant. 

En conclusió, la innovació tecnològica no té perquè significar necessàriament millora educativa. Cal tenir en compte molts factors i ser conscients de l'ús que li donem a aquests artefactes, tant per part dels alumnes com per part del professorat. Tanmateix, cal pendre en consideració diferents aspectes i concepcions sobre les noves tecnologies i l'educació abans de la seva posada en pràctica. 

D'allò sòlid a allò líquid: les noves alfabetitzacions davant dels canvis culturals de la Web 2.0

En aquesta entrada farè un resum d'aquest article de Manuel Area i Teresa Pessoa, que vol plantejar què és allò que necessita una persona per ser un alfabet digital. Argumenta que les noves alfabetitzacions són un dret dels individus i una condició necessària per al desenvolupament social i democràtic de la societat en el segle XXI. Així doncs, amb l'exposat en aquest article és suficient per esdevenir un alfabet digital? 

De la cultura sòlida a la informació líquida. 

La metàfora suggereix que el temps actual és un fluxe de producció de informació i coneixement inestable, en constant canvi i transformació, per contra a la producció cultural desenvolupada els segles XIX i XX on primava l'estabilitat d'allò material i físic. 

Internet i la Web 2.0 han modificat les regles del joc tradicionals així com generat nous actors que canvien les nostres experiències respecte a l'oci, la cultura, les comunicacions personals, l'aprenentatge, el treball... Per aquest motiu, precisem de nous enfocaments i models d'alfabetització i aprenentatge.

Característiques de la web 2.0

- La web com a biblioteca universal. Existeix tanta informació a Internet que s'ha acabat per produir el que s'anomena infoxicació, és a dir, que l'excessiva quantitat de dades genera una saturació o intoxicació informacional que provoca una visió confusa i densa sobre la realitat als propis usuaris. Una de les fites de la alfabetització digital és donar la capacitat d'interepretar les dades, donar-lis sentit i significat útil. 

- La web com a mercat. Hem de començar a entendre la informació com una matèria prima de la nova economia. Les indústries de la informació i de serveis on-line en les seves múltiples formes estan esdevenint un dels sectors estratègics en la producció de riquesa d'un país. L'alfabetització també és la formació dels treballadors de la indústria digital i dels ciutadans com a consumidors responsables. 

- La fragmentació de la cultura. cada unitat o objecte cultural pot ser consumit de forma aislada al context en el qual va ser creat, otorgant-li doncs, un significat ben diferent de l'original.  Tanmateix, estem perdent competències en la redacció de textos llargs, coherents i argumentats. L'alfabetització, doncs, ha de cultivar les competències per tal de que un subjecte domini diversos llenguatges en diverses formes expressives. 

- Les xarxes socials. La construcció de comunitats o xarxes virtuals permet a l'individu interaccionar i compartir informació amb moltes altres persones alhora que suposa un poderós potencial per l'oci i la comunicació informal també poden tenir utilitats professionals, formatives o d'aprenentatge. L'alfabetització ha de formar als subjectes tant per la seva socialització en comunitats virtuals -amb el desenvolupament de competències de comunicació com l'empatia, els valors democràtics o la cooperació- com per la conscienciació d'allò que ha de ser públic i/o privat. 

- Territori d'expressió multimedia i audiovisual. Es necessari una alfabetització dels subjectes tant com a consumidors d'aquest tipus de productes com a emissors dels mateixos de tal forma que poseeixin habilitats per exressar-se en formats multimedia i audiovisual. 

- Els entorns virtuals interactius. Amb Internet ens podem permetre tenir experiències sensorials en entorns tridimensionals, com per exemple amb la realitat augmentada de la qual vam parlar en una entrada anterior. Els móns artificials que construïm ens permeten vivenciar intenses emocions de comunicació i interacció social. 

Les noves alfabetitzacions. 

Molts autors han abordat la qüestió de l'alfabetització posant de manifest que l'adquisició d'aptituds d'ús intel·ligent de les noves tecnologies ha de passar necessàriament pel domini instrumental de les mateixes juntament amb l'adquisicó de competències relacionades amb la cerca, anàlisis, selecció i comunicació de dades i informacions per tal de que l'alumne transformi la informació en coneixement i esdevingui un productor i consumidor actiu d'informació. 

Els autors ofereixen una proposta teòrica per a l'alfabetització, on es contemplen els àmbits o dimensions d'aprenentatge que s'han citat en l'apartat anterior i les competències i habilitats implicades en tot el procés d'alfabetització com són les competències intrumentals, cogitivo - intel·lectuals, socioculturals, axiològiques i emocionals. 

Ser alfabet significa construir una identitat digital pròpia com a ciutadà autònom, culte i amb valors democràctics. L'alfabetització és un aprenentatge continu en contextos formals i informals d'aprenentatge amb les TIC.  

En aquest apartat passarem a analitzar allò que ha de saber un subjecte alfabetitzat en relació a l'ús de la web 2.0 segons cada dimensió: 

• Aprendre a utilitzar la biblioteca virtual: saber cercar informació en funció del propòsit donat, localitzar-la, seleccionar-la, analitzar-la i reconstruir-la. S'anomena alfabetització informacional. 
• Aprendre a utilitzar el mercat de serveis: habilitats d'aquisició i pagament, també formar-se com a treballador i consumidor conscient dels seus drets i responsabilitats en la xarxa. 
• Aprendre a utilitzar el puzzle de continguts: dominar totes les formes hipertextuals d'organització de la informació tant com a consumidor com a productor de missatges culturals. 
• Aprendre a utilitzar les xarxes socials: capacitat de participar de forma plena en comunitats interconnectades, desenvolupar comportaments socials basats en la col·laboració i l'intercanvi d'informació. 
• Aprendre a utilitzar continguts multimedia i audiovisual: formar als subjectes tant pel consum com per a la seva producció, publicació i difusió a través dels entorns digitals. 
• Aprendre a utilitzar experiències virtuals interactives: adquiri habilitats d'interacció no només amb la màquina, sinó també amb la informació i amb altres humans en temps real i/o diferit per a prendre decisions intel·ligents. 

Per tal d'assolir un model educatiu integral i globalitzador per a l'alfabetització en l'ús de les TIC requereix, tanmateix, del desenvolupament de cinc àmbits competencials que es desenvolupen simultàniament en el subjecte que aprèn. 

• Competència instrumental: domini tècnic de cada tecnologia i dels seus procediments lògics. 
• Competència cognitiva - intel·lectual: aprendre a utilitzar de forma intel·ligent la informació tant per accedir a aquesta, com per donar-li significat , analitzar críticament, etc. 
• Competència sociocomunicacional: habilitats relacionades amb la creació de textos de naturalesa diversa, difondre'ls i poder establir comunicacions fluïdes. Tanmateix, desenvolupar normes de comportament que impliquin una actitud social positiva. 
• Competència axiològica: aquestes tecnologies no són neutrals, és a dir, que incideixen significativament en el entorn cultural i polític de la nostra societat, així com en l'adquisició de valors ètics i democràtics. 
• Competència emocional: aprenentatge del control d'emocions negatives, amb el desenvolupament de l'empatia i amb la construcció d'una identitat digital caracteritzada per l'equilibri afectiu i personal en les TIC. 

Conclusions

La finalitat de l'alfabetització es aconseguir que el subjecte es formi una identitat digital com a ciutadà autònom, culte i democràtic en la xarxa. L'educació ha de oferir un accés igualitari a la tecnologia que permeti als subjectes ser crítics i responsables. 

Arran la lectura de l'article considero, des de la meva experiència, que les competències sobre les quals parla el text són indispensable per a ús conscient de les noves tecnologies de la Informació i la comunicació, així com, per ser ciutadans socials i ètics en la societat líquida. Per tant, valoro el que expressen els autors com condicions indispensables i més que suficients per arribar a ser un alfabet digital. 

El valor afegit del Moodle

En les darreres classes hem estat analitzant diferents eines educatives que es basen directament en les TIC. Són eines totalment multimèdia que, com el moodle, únicament tenen sentit a la xarxa. Les aules moodle porten ja uns anys fent que les escoles i universitats puguin disposar d'una eina clau per a la comunicació i interacció entre alumnes i professors, fins i tot en alguns llocs, amb pares també. 

Les aules moodle es poden definir com una plataforma interactiva que serveix d'enllaç entre els diferents agents que la poden utilitzar. Aquí els professors poden penjar material didàctic, activitats d'aprenentatge, enllaços d'interes, etc. i rebre, alhora, la retroalimentació per part dels alumnes  que la fan servir. 

Desprès de poder emprar aquesta eina des de l'altra banda, és a dir, com a professor o persona que s'encarrega de dinamitzar l'aprenentatge, ja que sempre l'he utilitzada com a alumne i mai havia pogut comprovar com era el seu funcionament intern, podem destacar els següents punts forts i punts febles. 

Com a punts forts crec que és un aplicatiu molt senzill i fàcil d'utilitzar, i que qualsevol persona amb unes nocions mínimes d'informàtica pot fer-la servir. A més a més, gràcies a la seva organització és molt senzill desenvolupar l'aprenentatge sobre un tema concret, de la mateixa manera que es poden penjar tot tipus de recursos, ja siguin vídeos, pàgines webs, imatges, etc. Tot i així, també dóna la possibilitat d'inserir activitats pròpies. En definitiva, és un aplicatiu que dóna la possibilitat d'una gran interactivitat i dinamicitat entre uns i altres. 

D'altra banda, i com punts febles, trobem que està massa encarada a l'àmbit institucional i que, tot i que tothom que així ho desitji pot emprar-ho, es necessari registrar-se. Per un altre costat, el moodle és una eina que requereix de molt temps i dedicació pel que fa a la seva posada en marxa, manteniment, actualització i avaluació continua. Per últim, i no ben bé com a punt negatiu, hem valorat que el disseny tan senzill fa que no cridi gaire l'atenció en els nens i que el trobin massa avorrit i semblant a un llibre. 

Per últim, i com ja he comentat, tot i que es un aplicatiu bastant institucionalitzat permet l'adaptació a altres àmbits menys formals, així com a diferents grups d'edat i col·lectius. 

De les TIC a les TAC

Definim les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) com un conjunt de recursos necessaris per manipular la informació, ja siguin ordinadors, programes informàtics, xarxes, etc. que el que permeten, finalment, és l'emmagatzematge, administració i transmissió d'aquesta informació. 

Aquestes noves tecnologies han provocat grans canvis en la societat d'avui dia i han arribat a moure els pilars de l'educació, de l'economia, del món professional, de les relacions interpersonals, entre d'altres, tant és així que, actualment, ja no podem concebre el món sense tecnologia. En aquest sentit, s'ha volgut que les TIC, en matèria d'educació, passessin a adoptar un paper no només lúdic sinó també formatiu i, per aquest motiu, van passar a anomenar-se les TAC (Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement)

Realment sembla que la diferència es tan sols una vocal però aquest canvi de Informació a Aprenentatge suposa un ús més formatiu de les Tecnologies, tant per estudiants com per professors, i l'objectiu d'aprendre més i millor, d'una forma més dinàmica i divertida. 

La diferència principal entre TIC i TAC rau bàsicament en el canvi d'objectiu, ja no es tracta d'emprar molta tecnologia sense cap tipus de metodologia sinó d'un ús responsable i que incideixi directament en la metodologia, en conèixer i explorar les possibilitats didàctiques de les TIC a l'aula. Les possibilitats de les TIC són infinites i, si em fem bon ús, la seva magnitud pot ser inabarcable, però de la mateixa manera poden tenir conseqüències negatives pel nostre sistema educatiu sinó les sabem implementar de forma adient.